Enyora la musaranya els seus viatges en metro. Enyora el contacte diari amb els companys de feina, i poder-se abraçar i a poder sentir les seves mans a l'espatlla. Enyora les ràpides estones del cafè o quedar-se a dinar de carmanyola a l'oficina. Enyora creuar-se gent pels passadissos. Enyora el seu telèfon que no parava de sonar.
Enyora coses que encara li agraden i també aquelles que detestava abans. Coses que mai s'hauria imaginat que es poguessin enyorar.
Ara el paisatge és sempre el mateix. Les conegudes parets de casa i les façanes dels veïns des dels balcons. I tot plegat està a punt de fer el primer aniversari. Un any enyorant les coses anodines que feien el dia normal. Ara el dia normal és petit i avorrit. Amb una realitat tan minsa que ofega. Sense perspectives de moviment. I la musaranya oblida que té un blog per escriure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada