Des de fa 17 anys tinc 2 aniversaris. El que em va dur al món fa un munt d'anys i el que un vespre no em va deixar marxar després que m'atropellessin. El cotxe em va embestir des del cantó esquerre, vaig volar pel seu damunt i amb el cap vaig trencar el vidre del davant. Vaig volar uns segons, uns metres, qui ho sap... i vaig aterrar sobre la meva esquena. Vaig estar uns segons, potser uns minuts inconscient. Quan vaig obrir els ulls el cel estel·lat era damunt meu i algú cridava amb totes les seves forces. Era jo. Va venir la policia i una ambulància. A l'hospital ningú no es podia creure que no tingués cap os trencat, cap lesió interna, cap hemorràgia cerebral... Només podien dir que no creien en els miracles, però sortir-se'n així, només amb cops que curarien en uns dies era inexplicable. Que celebrés cada any aquest fet. Que la vida m'havia concedit una segona oportunitat i que l'aprofités. En això estic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada