Musaranyes possessives

Hi ha qui va per la vida maldant per aconseguir coses. Jo prefereixo passejar-m'hi i mirar musaranyes. Mai he sentit el desig de posseir res ni ningú. El que ve és ben rebut i qui es queda al meu costat és perquè així ho vol. Sempre he viscut de lloguer amb els 4 mateixos mobles que s'han traslladat amb mi i a l'armari tinc roba dels meus darrers 30 anys.
I encara ve la gent que malda per posseir coses i em diu que llenço els diners vivint de lloguer, anant de tant en tant a menjar a restaurants o perquè m'agrada prendre un bon vi. Jo no vull posseir, tinc prou amb viatjar sempre que vull. Per als que malden per aconseguir més i més coses, jo llenço els diners. Segons el meu punt de vista, ells van llançant la vida.

Musaranyes narcisistes

L'era de les selfies, de mostrar-se a tot arreu i tothora, sense aturar-se a pensar un moment si això és realment necessari o si li interessa a algú. Total, probablement, al cap de 5 minuts es començaran a sumar 'likes' a qualsevol compte de la xarxa social. 'Like' a cop de clic, d'esma, molts, la majoria, només per evitar una futura trobada amb retret del "no vas donar 'like' a l'hamburguesa doble que em vaig menjar divendres".
Sense aturar-se a pensar que potser no va donar cap 'like' perquè tant se li fotia, o potser perquè en aquell mateix moment estava penjant el seu propi selfie o el plat de fideus de l'Udon que li acabaven de servir. Cadascú en el seu propi narcisisme sense fer cas dels altres i menys encara de qui tinguessin a la cadira del costat, ben posat en cos i ànima, fora de tota petita pantalleta.
Però, ara això, a qui li importa?

Dicotomies de musaranya

El món i les seves dualitats, sempre fent-nos ballar el cap, volent-nos fer creure que només hi ha blanc o negre, quan el més important és parar atenció a la gamma de grisos.
Fa uns dies ha saltat una notícia que li va aquesta reflexió que s'havia quedat a la carpeta dels esborranys. La senyora de Madrid que es va comprar una bossa amb la imatge d'un gat i la llegenda "All Cats Are Beautiful", amb l'acròstic ACAB i el policia que la va multar per això, per interpretar d'una altra manera l'ACAB...
Una hi veia blanc i l'altre negre. Sense el gris qualsevol matís de gris es va perdre en la traducció. També es va perdre el sentit de l'humor, que és de les poques coses que no s'haurien de perdre mai. Les musaranyes això ho saben. Aquests són els matissos que els donen sentit.